ALBERT GARCIA i PASCUAL
usuari ordinari i xic treballador

UNA NIT SENSE IMPORTÀNCIA

Albert Garcia i Pascual

 

La data exacta no importa. L’època de l’any, estiu. El lloc, ací. I és nit fosca. La llum groga dels fanals del carrer s'escola per la finestra. L’ombra de la persiana dibuixa punts als llençols i al cos que jau al meu costat. No puc dormir, el llit negat de suor em crema. Pense en els carrers, la meua ment camina en l’obscuritat diluïda. Remor de passos i rialles. Algú s’ho està passant bé. De sobte la meua imaginació camina cap al centre d’una plaça antiga i nova alhora. Mire instintivament el rellotge penjat de la torre, encara que ja fa temps que està aturat. Camine. Mire la majestuosa figura d’un edifici i em volten antics fantasmes de tractants de cànem. Les llambordes llueixen afalagades per les intermitències d’un semàfor. Un bar obert, mire i no vull entrar, no em fa falta. Em trobe sol, aquesta solitud em buida. Camine sense destí. L’incert és un destí? Camine la nit, la passetge. La humitat es concentra a les rajoles de les cases, als fanals, als senyals de trànsit. La humitat concentrada degoteja al carrer. El glòbul esclata en arribar a terra. Es fon, s’evapora en un segon. No ha existit mai. Gire el cantó cap a l’esquerra, el carreró és una mica més fosc, però més abellidor. Una bombeta no funciona. Dins d’un forn de pa es treballa febrilment. Una música brolla d’una finestra. És Dylan, trasplantat del midwest a la mediterrània.

"There must be some kind of way out of here"
Said the joker to the thief
"There's too much confusion
I can't get no relief
Businessmen they drink my wine
Plowmen dig my earth
None of them along the line know what any of it is worth"

Tens raó Bob. Com li va dir el bufó al lladre. Tot és massa confús i sembla que no hi ha remei. D'alguna manera n'eixirem. Encara que els empresaris se'ns beguen el nostre vi i els agricultors ens foraden la terra, no saben la tristor que ens hi produeix. Però deixaré les bajanades i marxaré què es fa tard. Gats cervals grunyen. Potser els genets s’acosten i el vent udolarà. Arribe a una altra cantonada, aniré tot recte, al fons. Un soroll torbador avança pel meu darrere. Un camió del fem m’avança i s’atura a recollir els residus sòlids urbans. La pudor de les deixalles domèstiques m’obliga a modificar l’itinerari previst i recule fins la cantonada i gire a la dreta, ara estic en una via principal. Torne a girar, aquesta vegada a l’esquerra. Deixe la vila i entre al raval. Fuig de les avingudes i places amples, on em sembla que la calor del terra és més intensa. Torne a buscar llambordes, aquestes més desgastades pel pas de carros i cotxes. Una obra ocupa tot el carreró i m’obliga a girar a la dreta. Una successió de cases de llauradors em colpeja el cervell. Entrades de carro, portes de fusta amb vidres. Panys antics i moderns. Fusta i teula vers alumini i uralita. Voreres què des fa temps han perdut el privilegi de gaudir de cura municipal. Taulells solts o desapareguts. Ciment pòrtland. Progrés. Una placeta s’obre davant meu. L’aroma del gessamí m’omple les fosses nasals. Mesclat amb la humitat es propaga carrer amunt. Em persegueix, m’acompanya. Una altra gota cau d’un balcó, però ara no desapareix. Marca la seua existència amb un xloc i perdura. Almenys mentre la mire, aturat i cavil·lós. Potser me compre un gat. O millor un gos, perquè me guie dins la nit on visc. Un altre bar, aquest tancat. Les taules recollides, lligades als arbres. Hauran fet alguna cosa dolenta i estan condemnades a cadena perpètua?. Quin delicte pot ser tant greu que supose restar tota la seua existència treballant o lligades? M’oblide del mobiliari convicte i veig un raig d’aigua lliscant d’una paret. Mire cap a les altures. L’aire condicionat brunzeix a tota màquina. No hi ha trànsit. Puc caminar pel mig de la calçada, ningú no m’ho impedeix. Veig un cable gruixut i negre a mig posar. Ja fa més d’un any que hi és. Hi ha massa coses provisionals a la vida. El pas de provisional a perenne és una tènue fiblada. Potser caldria punxar el cable. Una escola antiga lluita per no caure’s de colp i ho fa a poc a poc. El clavegueram ofereix la seua fetor. Em fereix. Accelere el pas, creue un carrer gran i vorege el primer gran centre modern d’ensenyament. Cagades de gossos omplen la vorera. I una sabata meua. Renegue. Potser no ho ha entès be el de dalt. Comença a ploure. Una gota ací, una altra allà. En un no-res tot el carrer està banyat. Camine sense presa. Ja estic xop. Torne a renegar. O no. Potser allò m’aclarisca el cap i em refresque. L’avinguda està deserta. Sols passen cotxes a gran velocitat, lliscant sobre l’asfalt mullat. Alçant núvols d’aigua bruta que es projecten contra les bandes de les voreres. Ara l’atzar em juga una mala passada. Puc tirar cap a un carreró per a vianants o visitar l’estàtua. Què fer? Un dilema. Una elecció. Ature les passes. Compare l’edifici del banc amb el modernista què té justament enfront. No hi ha dilema, ni elecció. Visitaré l’estàtua. Camine amb grans gambades, deixa de ploure. La basca puja de l’asfalt. Hauria d’haver triat el carreró, però ja és tard, no pense desdir-me'n. Avance amb pas ferm entre els petits tolls formats per la pluja, ara ja record. I el salude. Allà dalt, seriós. Metàl·lic. Verd. Present. Li parle una estoneta, li pregunte per la seua dona, i els fills. Ell calla. Què em podria dir que no sàpiga ja? Ara calle jo. Un cotxe de la policia local em guaita. Potser m’han vist parlar amb el monarca, millor me'n vaig, que és tard i ja ha plogut. Dissimule, discretament trac el mòbil i parle. S'ho empassen i se'n van. M’acomiade amb la mà i travesse el passatge. Trobe l'abans enyorat carrer per a vianants. Veig aparadors. De sabates, de roba de núvia. Crec què és més important la núvia què la roba, però. Pantalons i llibres. Joguets. On hi havia una farmàcia ara sols hi ha un solar. Les bosses de fem s’amunteguen. Una caixa de la barbie infermera. Llibres vells, oblidats. Els cinc-cents milions de la Bégum de Jules Verne. Llig en veu alta, de memòria, quasi recite:

On peut donc assurer dès maintenant que l'avenir appartient aux efforts du docteur Sarrasin et de Marcel Bruckmann, et que l'exemple de France-Ville et de Stahlstadt, usine et cité modèles, ne sera pas perdu pour les générations futures.

També tens tota la raó, Juli. L’exemple de les ciutats model no s’ha de perdre. L’afany d’acostar la ciutat al ciutadà tampoc. O sí? Urbanisme de tiralínies o de sabata desgastada? Avui tinc la nit culta i políglota. També trobe De la Terra a la Lluna. Avui la Lluna no ha volgut eixir. La trobe a faltar, l’enyore. Front a front quatre aspectes d’una cantonada. Una casa rehabilitada, una enrunada i alçada amb altres criteris. Una altra sols pintada, però en ús quotidià. I una altra. Algun dia caurà al carrer sense dir ni mut. M’emprenye. Però ja m’arriba el soroll de l’aigua regalimant per la molsa de dues esquenes femenines, esquitxant les natges nues. M’absorbeix el broll. Em guia. M’aclapara. Romanc assegut un sospir. Reflexione. Els regadors dels carrers estan acabant la seua feina. Aigua sobre aigua. Reguen sobre mullat. Els primers camions descarreguen la seua mercaderia. Comencen a baratar. I amb ells el soroll descontrolat i les veus tronadores. Fuig, encara no és l’hora. Repasse la història al monòlit icònic. Lacònic aferme la meua voluntat de continuar, de prosseguir. De portar endavant el meu passeig imaginari i febril. Entre pel carreró on, segons els erudits, tot va començar. Pintades i brutícia a les parets. La llum solar comença a dibuixar ombres. Els fanals s’apaguen. Veus infantils ressonen de finestres baixes. El gessamí torna a fer acte de presència. Ara tornaré. Una altra nit. Avui farà calor. M’arriba olor de pa acabat de coure. El soroll insistent del despertador fa la seua feina. Un camió s’obstina a cremar gasoli sota la meua finestra. Em desprenc dels llençols i prepare cafè. He guanyat una altra vegada. Gessamí, pa, suor, gasoli i cafè. Fa olor de vida, de realitat. Fa olor de victòria.

ENLLAÇOS CONTACTE
TORNAR MAPA WEB